Skip to content

Pròleg del doctor Josep Toro

L’anorèxia nerviosa és un trastorn del comportament alimentari que cursa amb una progressiva pèrdua de pes decidida voluntàriament, motivada pel desig d’estar prim i/o la por d’augmentar de pes. Es tracta d’una por fòbica, és a dir desproporcionada, injustificada, irracional, però que va augmentant a mesura que el pes va reduint-se. En estreta relació amb aquest fet, el pacient anorèxic pateix una notable distorsió de la imatge corporal; això significa que veu deformades, exagerades, les dimensions del seu cos. Està prim i es veu gras. Més encara: com més s’aprima, més distorsiona el volum del seu cos i més gras es veu. Si progressivament es va veient més gras, és lògic que cada vegada tingui més por d’augmentar de pes i, per tant, cada cop mengi menys.

Mentrestant, tot l’organisme trontolla, totes les seves funcions s’alteren. Els efectes de la desnutrició avancen de manera implacable. El cor batega més a poc a poc, cauen els cabells, la pell es deshidrata, tots els sistemes hormonals s’alteren, etc. El pacient segueix una vaga de fam, sense cap objectiu altruista, fruit de creure absurdament que la felicitat depèn d’una silueta feta a mida, una creença que precisament destrueix tota felicitat. Són molt poques les circumstàncies per les quals pot passar un ésser humà que comportin tanta infelicitat con una anorèxia nerviosa. Perquè la desnutrició també afecta el sistema nerviós central, alterant el funcionament dels neurotransmissors, és a dir, les bases bioquímiques d’emocions, pensaments i comportaments. A conseqüència d’aquestes alteracions, el pacient anorèxic cada cop està més trist i ansiós, més obsessiu, més distorsionador, més irritable… Aquest conjunt de canvis determina que es potenciïn tots els factors que en un principi contribuïren a la decisió de perdre pes. I perdrà més pes. I tot empitjorarà.

La noia anorèxica, si no hagués nascut i viscut en aquesta societat nostra, probablement no seria anorèxica. Perquè és aquesta societat qui, des de la segona part del segle xx, ha anat elaborant i estenent un model corporal femení prim, molt prim, situat clarament més enllà dels límits de la normalitat. El cos modèlic és el cos prim. Qui no el té, segons està decidit, haurà de viure insatisfet. I per a la insatisfacció corporal només hi ha una sortida: aprimar-se. Això explica que el 80% de les nostres adolescents visquin insatisfetes pel seu cos i que 20% estiguin seguint ara mateix dietes hipocalòriques. Moltes més ja les han seguit abans o les seguirán després.

L’anorèxia nerviosa és un trastorn causat per diversos factors. Hi ha una condició necessària per tenir-lo: menjar menys del que convé. Però perquè aparegui el trastorn, han de coincidir molts altres factors: certes característiques de personalitat, autoestima baixa, alteracions perinatals, experiències socials negatives referides al cos, influències familiars o del grup d’amigues o dels mitjans de comunicació, etc. Tanmateix, a hores d’ara sabem que la predisposició genètica és fonamental. La genètica ens explica entre el 60 i el 70% de la vulnerabilitat al trastorn. Però per molta predisposició genètica que una persona tingui, mai no desenvoluparà una anorèxia nerviosa si menja d’acord amb les seves necessitats.

Els professionals que treballem en trastorns del comportament alimentari sabem algunes coses, encara poques, sobre la naturalesa de l’anorèxia nerviosa. Només un pacient anorèxic coneix tot el que s’experimenta en una anorèxia nerviosa. Només un pacient anorèxic greu sap descriure com es viu una anorèxia nerviosa greu. Només una família, uns pares amb un fill o filla anorèxics són capaços d’entendre el dramatisme i l’angoixa que viuen les famílies, els pares, així afectats.

La Maria ha descrit les vivències de la seva malaltia amb realisme, sinceritat honesta, manifestant retrospectivament el dramatisme de la seva trajectòria de manera sempre continguda, intentant –i aconseguint– que el raonament (possible amb la ment actual) domini l’anàlisi dels sentiments desbocats de l’antiga anorèxica.

La Maria explica molt bé el que són les etapes fonamentals de l’evolució positiva d’una pacient anorèxica greu. Tot comença amb la falta de consciència de malaltia. Si no està malalta, si l’única cosa que vol és estar prima, per què ha de tractar-se? La Maria es va resistir al tractament, a qualsevol tractament. Pares i terapeutes eren enemics. Doble patiment. A partir d’un cert moment, en algun lloc molt íntim va començar a obrir-se pas l’ambigua intuïció que sí que estava malalta. Però costa aceptar-ho i costa molt més confessar-ho. L’orgull compta, humilia desdir-se davant dels altres. Quan les forces fallen, quan es fa present la por de morir, sovint és possible el canvi. El que no han pogut aconseguir els terapeutes de vegades pot aconseguir-ho la consciència de tocar fons: la motivació per canviar… Ara ja pot tirar endavant, lluitant, això sí, però no contra els terapeutes o els pares, sinó contra ella mateixa. És aquest el moment en què lluiten dues Maries, la que vol curar-se i la que vol estar prima. És la primera Maria la que intenten potenciar els terapeutes. Sortosament va ser la primera Maria la que va guanyar.

He llegit aquest llibre. Estic acostumat a llegar confessions i escrits de pacients. He de confessar que el testimoni de la Maria m’ha commogut. S’ha entregat a una catarsi que segur que li ha fet bé. A més, l’ha feta de tal manera que estic convençut que ha de resultar molt útil a altres pacients anorèxiques, a les seves famílies, a noies en risc de caure, i a tots els que vulguin entendre què passa per la ment, per la vida, d’una malalta anorèxica. És un llibre ben escrit, clar, didàctic. I mereixen menció especial les aportacions dels pares i la germana. El seu testimoni, també sincer i contingut, completa i arrodoneix el de la Maria, i permet entendre millor moltes de les coses que passen al si d’una família on esclata la tempesta anorèxica.

En tractar-se d’una pacient assistida al Servei de Psiquiatria i Psicologia Infantil i Juvenil de l’Hospital Clínic, haig d’agrair molt sincerament la valoració que fan dels professionals implicats. I així ho faig. El que molts lectors potencials hauran d’agrair és que s’hagi escrit aquest llibre.

I encara una darrera reflexió, un missatge, millor: l’anorèxia nerviosa, trastorn greu i destructor, es pot curar. Vegeu la Maria!

Josep Toro
Professor Emèrit de Psiquiatria
Universitat de Barcelona

Per comprar el llibre