Skip to content

Llevar-se ben d’hora, però ben d’hora ben d’hora

2011 desembre 26
by Maria

Avui el despertador ha sonat a les nou. M’he llevat tranquil·lament, sense cap mena de preocupació ni angoixa en relació al dia que començava.

A la cuina m’he preparat un suc i he esmorzat amb calma. No obstant, se m’ha fet present la imatge dels Nadals viscuts amb el fantasma de l’anorèxia, quan no podia gaudir dels dinars en família, del bon menjar, però sobretot de l’alegria que ens autoimposem “perquè és Nadal”, i estem contents.

D’uns anys ençà torno a gaudir del caldo de l’àvia i dels torrons i altres dolços típics de Nadal; i ho puc fer i explicar reconeixent (i reconeixent-me) a mi mateixa que m’agrada menjar i sobretot m’agrada compartir els moments dels àpats amb les persones que m’estimo.

El meu desig per aquests dies és que tothom qui està malalt, o ho ha estat i encara viu amb fantasmes que impedeixen que tingui una vida plena, aconsegueixi fer que marxin i arribi a gaudir d’aquests moments tant com ara puc fer-ho jo.